dilluns, 14 de desembre del 2020

PREGUNTES DE LITERATURA EXAMEN VALENCIÀ PAU

 PREGUNTES DE LITERATURA (Bloc 3 - 3.a i 3.b) 

3a. ANÀLISI DE L’OBRA/FRAGMENT La plaça del Diamant
A) Respecte al contingut o a la temàtica:
1.      Quins referents o elements de la realitat trobem (personesnoms de llocesdeveniments, objectes ...) en aquest fragment? Tenen relació amb el marc espaciotemporal general de l'obra (època i espais)?
2.      Situa o ubica el contingut d'aquest fragment en l'argument dl'obra. (Es triaran moments especialment significatius quant al desenvolupament o l'estructura de l’obra)
3.    Quines característiques presenta el personatge X (un personatge protagonista o principal)? Evoluciona aquest personatge al llarg de l’obra?
4.      Quina temàtica pròpia de l'obra es veu en aquest fragment? Quines altres temàtiques sócaracterístiques d'aquesta obra?
B)  Respecte a la forma:
5.      Descriu les característiques de la veu narrativa en La plaça del Diamant. Relaciona-les amb les que pugues trobar en aquest fragment.
6.      Identifica el símbol que apareix en aquest fragment i explica la funció dels mbols en La plaça del Diamant. Per a fer-ho pots esmentar altres símbols de l'obra.
7.      En quin (sub)gènere, model o corrent situaries aquesta obra? Explica les característiques bàsiques del (sub)gèneremodel o corrent.
3.b) CONTEXTUALITZACIÓ:
Aquesta pregunta ha de partir de la consideració de les dates d'escriptura de l'obra. Entenem que les obres de Rodoreda, Fuster i Estellés es vinculen al període de postguerra mentre que la de Sirera a l'actual.
A) Respecte al context històric i literari  propi de l'obra i a la ubicació d'aquesta en la  trajectòria  de  lautora:
8.    En quin context històric i cultural se situa l'escriptura d'aquesta obra?

 9.   Situa aquesta obra en la trajectòria de l'autora  (etapes o blocs)  i digues  algunes  característiques  de l'etapa o bloc (o diferències respecte a altres etapes o blocs).

10.  Quines característiques generals presenta el gènere en el context d'escriptura de l'obra?

11.  Quins altres autors o autores destaquen en el context descriptura de l'obra (dins del gènere)?
   (mínim  2 autors/es). Aporta  algunes  dades  sobre  l'escriptura  (títols  destacats  
i/o  característiques bàsiques) d'aquests altres autors o autores.

12.  Quin  altres models  o corrents  trobem en el  context  de  l'obra (dins del gènere)?  Explica  les seues diferències respecte al model o corrent en que s’inscriu l'obra.

B) Respecte al context anterior o posterior al context propi de cada obra:
13.  Com evoluciona el gènere amb posterioritat al context d'escriptura d'aquesta obra? Quines característiques presenta?

14.  Quins autors o autores destaquen en el gènere amb posterioritat al context d'escriptura d'aquesta obra? (mínim 2 autors/es) Quines semblances, novetats o diferencies presenta l'escriptura d'aquests altres autors o autores respecte a l’autora del fragment?

C) Respecte a tot el període (postguerra i actual):

15.  És destacada la presència d'autores en el context d'escriptura de La plaça del Diamant? I amb posterioritat? Esmenta i ubica temporalment altres autores (novel·listes, poetes, autores de teatre o assagistes) que destaquen en el període que va de la postguerra a l'actualitat?
[Es demanarà esmentar un mínim de 4 autores, vinculades almenys a dos dels gèneres.] 


3a. ANÀLISI DE L’OBRA/FRAGMENT  Llibre de meravelles.
A) Respecte al contingut o a la temàtica:
1- Quins referents o elements de la realitat trobem (personesnoms de llocesdeveniments, objectes ...) en aquest fragment? Tenen relació amb el marc espaciotemporal general de l'obra (època i espais)? ( Llibre de meravelles)
2- Quina temàtica pròpia de l'obra es veu en aquest fragment? Quines altres temàtiques sócaracterístiques d'aquesta obra? ( Llibre de meravelles)
B)  Respecte a la forma:
3- Analitza la mètrica d'aquest fragment. És aquesta la mètrica dominant en Llibre de meravelles? Hi ha altres formes mètriques en els poemes seleccionats d'aquest llibre? Raona la resposta.
4- Identifica una figura retòrica (metàfora, comparació ... ) que trobeen aquest fragment i explica que aporta al text. Quines altres figures retòriques són habituals en Llibre de meravelles? Relaciona-les amb l'estil de Vicent Andrés Estellés.
5- En quin (sub)gènere, model o corrent situaries aquesta obra? Explica les característiques bàsiques del (sub)gèneremodel o corrent. ( Llibre dmeravelles).

3.b. CONTEXTUALITZACIÓ
 Entenem que les obres d’Estellés es vinculen al període de postguerra.
A)     Respecte al context històric i literari propi de l'obra i a la ubicació d'aquesta en la trajectòria de lautor:
6- En quin context històric i cultural se situa l'escriptura d'aquesta obra?
7- Situa aquesta obra en la trajectòria de l'autor (etapes o blocs) i digues algunes característiques de l'etapa o bloc (o diferències respecte a altres etapes o blocs).
8- Quines característiques generals presenta el gènere (la poesia) en el context d'escriptura de l'obra?
9- Quins altres autors o autores destaquen en el context descriptura de l'obra (dins del gènere)?
(mínim 2 autors/es). Aporta algunes dades sobre l'escriptura (títols destacats i/o característiques b
àsiques) d'aquests altres autors o autores.
10- Quin altres models o corrents trobem en el context de l'obra (dins del gènere)Explica les seues diferències respecte al model o corrent en que s’inscriu l'obra( Llibre de meravelles)
B)  Respecte al context anterior o posterior al context propi de cada obra:
11- Com evoluciona el gènere (la poesia) amb posterioritat al context d'escriptura d'aquesta obra? Quines característiques presenta?
12- Quins autors o autores destaquen en el gènere ( la poesia) amb posterioritat al context d'escriptura d'aquesta obra? (mínim 2 autors/es) Quines semblances, novetats o diferencies presenta l'escriptura d'aquests altres autors o autores respecte a l'autor  del fragment?


3a. ANÀLISI DE L’OBRA/FRAGMENT El verí del teatre
A)    Respecte al contingut o a la temàtica:
1.      Quins referents o elements de la realitat trobem (personesnoms de llocesdeveniments, objectes ...) en aquest fragment? Tenen relació amb el marc espaciotemporal general de l'obra (època i espais)?
2.      Situa o ubica el contingut d'aquest fragment en l'argument dl'obra. (Es triaran moments especialment significatius quant al desenvolupament o l'estructura de l’obra)
3.    Quines característiques presenta el personatge X (un personatge protagonista o principal)? Evoluciona aquest personatge al llarg de l’obra?
4.      Quina temàtica pròpia de l'obra es veu en aquest fragment? Quines altres temàtiques sócaracterístiques d'aquesta obra?

A)    Respecte a la forma:

    5.  Analitza les característiques del tractament de l'acció en El verí del teatre. Segons el fragment triat, la pregunta podria relacionar-se amb el tractament de l'espai de l'acció i/o amb el tractament del tempsSobre l'espai de l'acció, es podria plantejar la quantitat d'espais, les seues característiques, el seu canvi o transformació al llarg de l’obra i els possibles punts d' entrada i eixida delpersonatges. Sobre el temps de l'acció (localització temporal i durada), es podria plantejar en quina franja horària se situa l'acció i si la durada de l'acció és méo menys llarga (a partir de la consideració de si l'acció és lineal i completa o si presentalgun tipus de recurscom ara alguna el·lipsi temporal).
   
  6. Veiem un engany o un efecte sorpresa en aquest fragment dEl verí del teatre? Juguen un paper destacat aquests recursos en l’obra? Raona la resposta amb el comentari d’altres exemples d'enganys o d'efectes sorpresa presents en l'obra.
3b. RELATIVA A LA CONTEXTUALITZACIÓ

Entenem que les obres de Sirera es vinculen al període actual.

B) Respecte al context històric i literari  propi de l'obra i a la ubicació d'aquesta en la  trajectòria  de  lautor:
 7. En quin context històric i cultural se situa l'escriptura d'aquesta obra?

8.  Situa aquesta obra en la trajectòria de l'autor/a (etapes o blocs) i digues algunes característiques de l'etapa o bloc (o diferències respecte a altres etapes o blocs).

9.  Quines característiques generals presenta el gènere (el teatre) en el context d'escriptura de l'obra?

10.   Quins altres autors o autores destaquen en el context descriptura de l'obra (dins del gènere)?
(mínim 2 autors/es). Aporta algunes dades sobre l'escriptura (títols destacats 
i/o característiques bàsiques) d'aquests altres autors o autores.

B) Respecte al context anterior o posterior al context propi de cada obra:
11. Quines característiques presenta el teatre amb anterioritat al context descriptura d' El verí del teatre? Quines diferencies trobem en el teatre entre aquests dos períodes?

12. Quins autors o autores destaquen en el teatre amb anterioritat al context d'escriptura dEverí del teatre? (mínim 2 autors/es) Quines semblances o diferències presenta l'escriptura d'aquests altres autors o autores respecte a l'autor del fragment?
   
B) Respecte a tot el període (postguerra i actual):
13. És destacada la presència d'autores en el context actual? Esmenta i ubica temporalment altres autores (novel·listes, poetes, autores de teatre o assagistes) que destaquen en el període que va de la postguerra a l'actualitat?  [Es demanarà esmentar un mínim de 4 autores, vinculades almenys a dos dels gèneres.]




3a. ANÀLISI DE L’OBRA/FRAGMENT  Diccionari per a ociosos.
A) Respecte al contingut o a la temàtica:
1.      Identifica una de les idees que Fuster utilitza en aquest fragment respecte al tema de l'entrada. Quines altres idees introdueix Fuster en aquesta entrada? (Tingueu en compte que no s’està demanant classificar els tipus d'argumentsSegons l'entrada es podrà fixar un número major o menor d'altres idees; en tot cas, estem parlant d'un número reduït d'idees, al voltant de 2-3).
B)  Respecte a la forma:
    2.  Digues una característica o recurs que presenta l'estil de Fuster en aquest fragment i explica la seua funció o finalitat. Quines altres característiques d'estil destaquen en Diccionari per a ociosos?
    3.  És aquest text un aforisme? Justifica la teua resposta.
3.b. CONTEXTUALITZACIÓ
Entenem que les obres  Fuster  es vinculen al període de postguerra.
A)     Respecte al context històric i literari propi de l'obra i a la ubicació d'aquesta en la trajectòria de lautor:
4.      En quin context històric i cultural se situa l'escriptura d'aquesta obra?
5.      Situa aquesta obra en la trajectòria de l'autor (etapes o blocs) i digues algunes característiques de l'etapa o bloc (o diferències respecte a altres etapes o blocs).
6.      Quines característiques generals presenta el gènere ( l' assaig) en el context d'escriptura de l'obra?
7.      Quins altres autors o autores destaquen en el context descriptura de l'obra (dins del gènere)? (mínim 2 autors/es). Aporta algunes dades sobre l'escriptura (títols destacats i/o característiques bàsiques) d'aquests altres autors o autores.
B)  Respecte al context anterior o posterior al context propi de cada obra:
8. Com evoluciona el gènere ( l'assaig) amb posterioritat al context d'escriptura d'aquesta obra? Quines característiques presenta?

9. Quins autors o autores destaquen en el gènere ( l'assaig) amb posterioritat al context d'escriptura d'aquesta obra? (mínim 2 autors/es). Aporta alguna dada sobre l’escriptura (obres destacades i/o característiques bàsiques)  d'aquests altres autors o autores.


TEORIA EXAMEN VALENCIÀ PAU

     

1. COMPRENSIÓ DEL TEXT

1.                    El tema i les parts bàsiques

El tema:

És un sintagma o frase que concentra la idea sobre la qual l’autor reflexiona. Respon a preguntes com:
-  De què tracta el text?
-  Al voltant de quina idea gira?

El tema haurà d’equilibrar el caràcter genèric i el concret. Per exemple, no serà suficient dir que un
text tracta sobre la fam, caldrà especificar si el tema és la fam al tercer món, la fam en els règims,  la fam en les guerres...

Cal diferenciar el tema dels motius secundaris, és a dir, els motius que complementen i expliquen el tema. Per a trobar els motius secundaris ens poden servir d’ajuda preguntes com:
-  Per què?
-  Com?
-  En quines circumstàncies?

Les parts bàsiques:

Si observem el text a primera vista, hi ha aspectes rellevants a tenir en compte com:

è   Si es tracta d’un text complet o no.
è   Si està dividit en paràgrafs: Els paràgrafs són blocs de contingut que ajuden a veure l’estructura del text.
è   Si hi ha marques tipogràfiques que palesen alguna organització com: classificació, enumeració, seqüència temporal, pregunta-resposta...
è   La font d’on s’ha extret també ens podrà donar pistes sobre el tipus de text.

Quan expliquem les parts del text, com que de vegades treballem textos incomplets, explicarem els blocs temàtics que hi trobem. Si el text està dividit en paràgrafs, explicarem els diferents paràgrafs; i si el text presenta un únic paràgraf, explicarem com s’hi organitza la informació.

Cada vegada que expliquem un bloc temàtic (una part) hem d’ubicar-la al text, o  bé dient les línies o bé si coincideix amb un paràgraf complet, explicar de quin paràgraf es tracta.

Recordeu! Es diu línia i es pot abreviar fàcilment així (l. 1-5).

Per tant, en aquesta pregunta no estem treballant les estructures internes típiques de la narració (plantejament, nus i desenllaç) o dels textos expositius (introducció, exposició, conclusió); aquestes estructures les podem explicar en un altre apartat, el de la tipologia textual.



2.                    El resum




Què és resumir?

Entenem per resum la capacitat de reduir un text a 1/4 part dels seus mots, aproximadament. Amb el resum s'ha d'aconseguir reproduir fidelment (no copiar) el contingut i l'organització d'un text original, però de manera reduïda. Cal, doncs, saber-hi distingir primer la informació que és essencial de la que és accessòria, per poder-la expressar després d'una manera condensada i objectiva.

Què cal tenir en compte a l'hora de resumir?

Cal cenyir-se a la informació que hi ha en el text original: es tracta, com s'ha dit abans, de reproduir aquesta informació, però amb menys paraules; no s'han de fer interpretacions personals sobre el contingut del text.
- Hi ha d'haver totes les idees principals del text original, interpretades correctament.
- Cal articular i connectar les idees amb mots de lligam (marcadors textual s, connectors) i amb la puntuació adient: el producte final ha de ser un resum, no un esquema.
- Cal demostrar capacitat de síntesi; és a dir, respectar al màxim el nombre de paraules demanat per al resum.
- No s'ha d'afegir al resum comentaris o indicacions del tipus: "El text/l’autor diu .../ens parla de ... /conclou dient que ... ", ja que aquestes estructures donen lloc a un distanciament del text original.

 Text per resumir: CONCILIAR LA FAMÍLIA I LA FEINA

Sovint s'utilitza l'expressió dona treballadora per indicar la dona que fa un treball retribuït, sigui per compte propi o aliè. La frase és un xic injusta per a tantes i tantes dones que han treballat i treballen molt a casa seva, cuidant els fills i la família; són les anomenades mestresses de casa. Aquesta dedicació a la família, anys enrere més nombrosa que ara, ha suposat exercir un gran nombre de feines que avui ja han esdevingut una professió: cuinar, rentar la roba, planxar, netejar la casa, cuidar els nens,  els avis, els malalts, etc. La gran diferencia és que la mestressa de casa no percep cap retribució per aquestes feines.

Aquesta dedicació exclusiva a la família té diversos inconvenients: la dona no rep retribució, ni cap renda monetària directa, ni cotitza a la Seguretat Social, cosa que la fa dependre econòmicament del marit; si aquest desapareix o deixa de tenir ingressos, la dona queda sense recursos i el dia de demà no tindrà pensió de jubilació.  A més, la dona que no treballa fora de casa també pot quedar desvinculada més fàcilment del món extern  del seu entramat cultural i associatiu, de la seva evolució tecnològica,  del batec diari ...

Amb el temps hi ha hagut un canvi de les coses i avui totes les famílies ja es plantegen que les dones han de tenir ingressos econòmics i, per tant, la seva pròpia professió i ofici.  La progressiva incorporació de la dona al món del treball és un signe de modernització i de progrés. Els països més desenvolupats són aquells en que hi ha una major proporció de dones que treballen (Suècia, EUA, Holanda, Canadà, Dinamarca, etc.), és a dir, els que tècnicament tenen la major taxa de població ocupada  femenina.  La taxa mitjana d'ocupació femenina europea és del 40,1 %  i a Catalunya, del 35,3%.  S'observa que per arribar a la mitjana europea, més elevada, encara hem de fer un esforç notable.

La incorporació de la dona al treball fa necessari configurar un nou sistema que permeti un repartiment  equilibrat de  responsabilitats entre la vida professional i la vida privada; amb aquesta finalitat es va crear la Comissió Interdepartamental de  Conciliació Laboral i Responsabilitats Familiars, amb participació de sindicats i associacions empresarials. Les recomanacions  plantejades per aquest òrgan  s'agrupen en tres blocs: a) prestacions en temps, per exemple maternitat, excedències dels pares i  flexibilitat d'horaris laborals, comercials i escolars; b) prestacions en serveis, com ara l'atenció a les famílies amb persones  dependents; e) prestacions econòmiques, entre d'altres, subsidis familiars i desgravacions fiscals.

 Exemples de resums amb errors

 RESUM 1

El text ens parla de (1) la incorporació de la dona al món laboral.

Durant molts anys les dones han estat treballant a casa sense rebre un salari i sense cotitzar a la Seguretat Social.  Són dones que  depenen dels seus marits, i si aquest l'abandona (2) o es queda sense feina, no tenen ingressos.

A més a més, les tasques que aquestes mestresses de casa realitzen, (3) han esdevingut feines (4), com són cuinar, rentar la roba, cuidar els avis, etc. Però aquestes dones realitzen (5) les feines sense rebre cap benefici.

A molts països ja s’està produint un canvi,  les dones s'estan integrant al món laboral. Els països on hi ha major proporció de dones treballadores són el Canadà, Dinamarca, els Estats Units, entre d'altres. Països amb un gran potencial econòmic. (6) A Europa hi ha un 40,1 % de dones treballadores, a Catalunya un 35,3 %. (7) Encara queda bastant per millorar. Però (8) ja s'ha creat una comissió que ha dut a terme una sèrie de recomanacions: a) prestacions en temps, b) prestacions en serveis, e) prestacions econòmiques.  Amb aquestes recomanacions es vol facilitar la incorporació de la dona al món laboral, ja que aquest fet és digne de modernització. (9)

 COMENTARIS DEL RESUM 1

(1) No s'ha d'incloure aquesta estructura al resum, ja que es crea un distanciament del text original.
(2) Error greu de cohesió: el pronom utilitzat no concorda amb nombre amb el complement que substitueix. Error d'interpretació: no se'n fa una interpretació del tot correcta (en el text original no es parla d'abandonament).
(3) Error de sintaxi: no hi pot haver coma entre el subjecte i el verb.
(4) Error d'interpretació/matisació: les tasques de les mestresses de casa han esdevingut professió, més que feines.
(5) Repetició lèxica: es repeteix, innecessàriament, la paraula realitzen. Cal demostrar varietat lèxica,
(6) Error de cohesió: aquesta frase esta mal cohesionada, queda deslligada de l'anterior a causa de la puntuació (seria més  correcte utilitzar-hi una coma).
(7) Idea secundaria irrellevant.
(8) Error de cohesió: el connector no és l'adequat, ja que la idea que cal expressar amb aquesta frase no és d'oposició, sinó de continuació (amb aquesta finalitat...., per això ... ).
(9) Confús, mal interpretat.

RESUM 2

L'autor/a del text exposa (1) diferents aspectes que cal tenir en compte a l'hora de tractar el tema de la possible conciliació de la família i la feina. (2)
 Des de bon començament, l'autor/a deixa ben clar (1) que aquest tema afecta només les dones. Són les dones les que socialment es troben dividides en treballadores i mestresses de casa, divisió totalment injusta.
A continuació, l'autor/a fa esment, breument, (1) dels inconvenients que suposa per a la dona la dedicació exclusiva a la família i la llar (dependència econòmica, desvinculació del món extern ... ), i afirma que (1), en el marc de les societats actuals modernes, s'accepta i es defensa la incorporació de les dones al món del treball, no només pels beneficis socials que això comporta, sinó també pels beneficis socials derivats (3). Certament, l'autor/a subratlla (1) que els països amb un índex d'ocupació femenina més alt són els més ben situats des del punt de vista econòmic (Suècia, el Canadà, els Estats Units ... ).  A Europa, aquesta taxa és d'un 40,1 % i a Catalunya, d'un 35,3 %. (4) Finalment, l'autor/a fa esment (1)  d'un organisme governamental, creat a Catalunya, que té com a objectiu fonamental la formulació de mecanismes que afavoreixin la incorporació de la dona al món laboral i el subsegüent repartiment de responsabilitats familiars: la Comissió Interdepartamental de Conciliació Laboral i Responsabilitats Familiars, que determina prestacions en temps, en serveis i d'ordre econòmic. (227 paraules) (5)

 COMENTARIS DEL RESUM 2

(1) No s'ha d'incloure aquesta estructura al resum, ja que es crea un distanciament del text original.
(2) En aquest primer paràgraf es fa una introducció/presentació de la idea clau del text original, cosa que no és pròpia d'un resum: cal reproduir el contingut i l'organització del text original, i no fer-ne un comentari.
(3) Idea repetida i confusa: "s'accepta i es defensa la incorporació de les dones al món del treball, no només pels beneficis socials que això comporta, sinó també pels beneficis socials derivats" (beneficis socials derivats de què?).
(4) Idea secundaria irrellevant. 
(5) No es demostra prou capacitat de síntesi, ja que el text s'hauria de resumir en 150 paraules, i la reducció final ha quedat en 227 paraules.

 Exemple de resum correcte

Sovint s'interpreta que la dona treballadora és només aquella que treballa fora de casa, i no es té en compte el fet que les mestresses de casa duen a terme un gran nombre de tasques que actualment ja han esdevingut una professió. Les mestresses de casa, a més, es troben amb una sèrie d'inconvenients, com el fet de dependre del marit per no tenir cap compensació econòmica, ni cap cotització a la Seguretat Social i, també, la possible desvinculació del món extern. Amb el temps, però, hi ha hagut un canvi de mentalitat, i ja hi ha el plantejament generalitzat que les dones han de tenir ingressos econòmics i, per tant, la seva professió i ofici. Aquesta incorporació de la dona al món laboral ha generat la creació d'una comissió, amb participació de sindicats i associacions empresarials, que vetlla per un repartiment equitatiu de responsabilitats entre la vida professional i la privada.



Un resum és una operació de reducció de la informació mínima fonamental. En esta operació un
cert nombre de proposicions poden ser substituïdes per una macroproposició que incorpora o
subsumeix la informació més detallada en un nivell global de generalització. El problema no rau
tant en la detecció del tema -que esdevé fàcil- com ara en la selecció de la informació bàsica
que l'autor pretén transmetre al text. Detectar els temes i els subtemes i relacionar-los de la
forma com ho fa l'autor és una de les tasques importants per fer un bon resum.





3.                    La tipologia textual


Quan analitzem textos generalment parlem de  6 classes de tipologies textuals (6 models preestablerts o estructures) que, a més, poden aparèixer barrejades:

1.   Narrativa
2.   Descriptiva
3.   Expositiva
4.   Argumentativa
5.   Instructiva
6.   Conversacional


1.    TIPOLOGIA TEXTUAL NARRATIVA

- Una narració conta / avança els fets que li ocorren a uns personatges en un  espai i un temps.
Estructura prototípica: Plantejament, nus i desenllaç.
Característiques:
   - Predominen els verbs predicatius i que expressen acció.
- Segueix un desenvolupament temporal: se sol fer ús del passat, de connectors temporals i d’expressions  que indiquen temps.
- La figura que conta els fets és el narrador:
                                  - intern (en 1a persona): el llenguatge s’adaptarà al personatge.
                                  - extern (en 3a persona).
   - Finalitat: estètica, informar, entretenir, argumentar...
   - Gèneres: Novel·la, conte, pel·lícula, acudits, notícia, còmic...

2.    TIPOLOGIA TEXTUAL DESCRIPTIVA

-  Informa de com és una cosa, una persona, un espai...  És una tipologia que solem trobar inserida en altres textos.
Estructura: La informació apareix jerarquitzada, per exemple, de més general a més concret.
Característiques:
   - Verbs d’estat (es frena l’acció).
   - Adjectivació abundant.
   - Coordinació, juxtaposició i connectors d’ordenació.
Finalitat: Informar, argumentar...
Gèneres: Fitxa policial, catàleg, guia temàtica, retrat...

3.   TIPOLOGIA TEXTUAL EXPOSITIVA

Explica, informa, fa entendre un fet, una cosa...            
Estructura arquetípica: Introducció, exposició, conclusió.
Característiques:
   - Verbs: predomini del present atemporal.
   - Objectivitat: adjectius especificatius no valoratius (no s’opina, no hi ha subjectivitat)
   - Recursos didàctics: resums, ampliacions, exemples, guions...
   - Connectors lògics (addició, causa-conseqüència, contrast...)
Finalitat: Informar (funció primera del llenguatge)...
Gèneres: Textos d’àmbit acadèmic (llibres de text, exàmens, exposicions...), fullets explicatius...


4.              TIPOLOGIA TEXTUAL ARGUMENTATIVA

-  L’emissor, davant d’un tema polèmic, dóna la seua opinió (tesi) i l’argumenta.
Estructura típica: Introducció, exposició de fets i arguments, conclusió.
Característiques:
   - Subjectivitat:
                   -Modalització (opinió)
                   - Possible dixi: (1a persona)
   - Arguments d’autoritat, de xifres i estadístiques, de comparació... / Fal·làcies.
   - Citacions, cometes, cursiva, recursos expressius de persuasió...
   - Connectors lògics de causa-conseqüència, oposició-contrast...
   - Connectors d’ordre.
- Verbs relacionats amb la causa-conseqüència.
          -  Finalitat: Orientar l’opinió, convèncer, persuadir, informar...
          - Gèneres: article d’opinió, editorial, assaig, discurs polític, debat, cartes al director...

· Als textos argumentatius, es pot parlar d’un altre tipus d’estructura que depèn de la ubicació de la tesi. Els esquemes més habituals són:
-  Estructura inductiva o sintetitzant: s’exposen uns fets que porten a una conclusió (tesi al final).
-  Estructura deductiva o analitzant: s’exposa la tesi i en deduïm les conseqüències (tesi al principi).
-  Estructura circular o d’enquadrament: Trobem la tesi al principi però després es reprèn al final amb possibles matisos.

5.              TIPOLOGIA TEXTUAL INSTRUCTIVA

Ordena o aconsella alguna cosa.
Estructura: enumerativa o dividida en fases; sol ser temporal.
Característiques:
   - Verbs en imperatiu o formes instructives (perífrasis d’obligació, futur...).
Finalitat: Pretén regular com actuar.
Gèneres: Manual d’ús, recepta de cuina, lleis...

6.              TIPOLOGIA TEXTUAL CONVERSACIONAL

-  Emissor i receptor dialoguen.
Estructura: basada en l’intercanvi, en la successió de torns de paraula de diferents interlocutors.
Característiques típiques de l’oralitat:
-díctics, codis no verbals, varietat d’entonacions, connectors conversacionals que marquen l’inici i el final de la intervenció, salutacions, comiat, frases inacabades, construccions agramaticals, lèxic imprecís...
Finalitat: Conversar, interactuar, informar...
Gèneres: Conversa (cara a cara, telefònica, what’s up...), entrevista, debat televisiu, teatre...

   UNES ALTRES ESTRUCTURES

A banda de les tipologies textuals anteriors, també podem trobar un altre tipus d’esquemes organitzatius com ara de problema–solució,  causa–conseqüència,  pregunta–resposta,  comparació,  seqüència temporal i  classificació.
      


4.                     El registre (formal / informal) i la varietat geogràfica

   
Una llengua no és un fet monolític ni independent, sinó que presenta variacions que depenen de:

1.         El grup social al qual es pertany (variació diastràtica)
2.         El temps en què és usada (variació diacrònica)
3.         El lloc on és usada (variació diatòpica). La variació diatòpica estudia els dialectes geogràfics.  La paraula dialecte no s’ha d’entendre de forma pejorativa, ja que és la variació de la llengua i conforma la llengua.
A aquestes tres variacions que depenen d’on prové el parlant (l’estrat, els temps i el lloc), hem de superposar una altra variació:
4.         Com s’adapta el parlant a la situació de comunicació  o variació diafàsica, que és la variació que estudia els registres.

El registre (formal / informal):

Els registres depenen de factors com:
-  El tema o assumpte tractat (generalà més espontani / no general à especialitzat, necessita preparació prèvia i domini d’uns coneixements específics (científic, tècnic, filosòfic...). És ací on ens trobem els llenguatges d’especialitat, amb un lèxic on solen abundar els cultismes.
-  El canal: oral, escrit o audiovisual.
-  El grau de formalitat  à familiaritat (receptor conegut) o distància (r. desconegut).
-  El propòsit o finalitat: allò que es vol aconseguir, cada registre tindrà una finalitat primordial.

                    Podem establir  una gradació de registres segons el nivell de formalitat:
                   
+ FORMAL
REGISTRES
+ NORMATIU

Cientificotècnic


Juridicoadministratiu


(literari)


periodístic i publicitari


ESTÀNDARD


col·loquial

FORMAL
Vulgar
NORMATIU

                   
ELS REGISTRES FORMALS:

1.              Registre cientificotècnic:

-                 Propi de la docència i la investigació.
-                 Evita períodes llargs i complexos: amb oracions enunciatives, passives i passives reflexes.
-                 Requereix preparació i situacions concretes à  tema específic.
-                 Llenguatge clar, precís, termes monosèmics, tecnicismes (paraules per a un camp o amb un          significat precís), neologismes (paraules noves per a nous significats), símbols universals (1, 2,    3, +, -, %...), signes propis en algunes disciplines (per exemple, l’AFI: ε, ∫, λ ...), fórmules ( H2O,            m2, m3, CO2...), notacions musicals ( ... ).

2.              Registre juridicoadministratiu:
                   
-                 Propi dels organismes de l’estat  cap als ciutadans (sobretot) i viceversa.
-                 Estil rígid, fraseologia arcaica.
-                 Aforismes, sobretot procedents del dret romà.
-                 Fórmules solemnes que remarquen l’autoritat.
                   
3.              Registre literari:
                   
-                 Com que usa totes les estratègies del llenguatge segons la finalitat, alguns neguen que siga                          un registre, ja que pot  usar-los tots.
-                 Llenguatge polisèmic i ambigu.

4.              Registre estàndard:

-                 Neutralitza la variació intrínseca de la llengua; és la llengua comuna, supradialectal; pretén la                      intercomunicació entre tots els parlants.
-                 És la variació superadora de les diferències geogràfiques, socials o generacionals; ara bé, com és                             un model de referència, és necessari que hi haja uns mitjans de comunicació que el                                       vehiculen.
-                 S’adscriu a un grau mitjà de formalitat.
-                 Com que és el registre dels mitjans de comunicació, és el registre que s’emprarà als textos                         periodístics:

o        Gèneres periodístics:
§     Narratius: notícia, crònica, reportatge.
§     Argumentatius: editorial, article d’opinió, columna, carta al director, crítica.
§     Conversacionals: entrevista.
§     Predictius: meteorològic...

ELS REGISTRES INFORMALS:

5.              Registre col·loquial:

-                 És el més bàsic. Quantitativament és el més usat ja que és el propi de les situacions quotidianes.
-                 Oral, espontani, poc elaborat, subjectivitat...
-                 Empra eufemismes (borratxera, de color, fer de ventre, invident, 3a edat...), *disfemismes  (                       nàpia, pàmpols, pernils, melons, pandero, morros...), diminutius i augmentatius (nuet,                                              miqueta, animalot...), metàfores i comparacions (estar mal del perol, estar com una                                         cabra...)...
-                 Les oracions s’acompanyen de sons i onomatopeies.
* Disfemismes: es distancien del tabú passant per un procés de ridiculització.

6.              Registre vulgar:

-                 Poc elaborat. Sense eufemismes. Sovint empra la intenció ofensiva o la burla.
                   
                    L’argot:

En principi el terme es referia al parlar propi dels lladres francesos; hui ha passat a significar forma privada de comunicació de grups diferenciats. Per exemple: caló: cales, canguelis, xaval, gili ;  argot escolar: mates, profe, catejar, cono...; modes: el prefix super- ...

                    La varietat geogràfica
                   
Els dialectes geogràfics són les varietats que presenta la llengua en les diferents zones del seu domini. Cada llengua serà la suma dels seus dialectes, per tant, com s’ha dit abans, el terme “dialecte” no ha de ser considerat pejorativament ja que tot dialecte és llengua.

El català naix bicèfal, amb dos caps. Aquests dos blocs –oriental i occidental− es diferencien en la llengua des dels orígens, són doncs, dialectes constitutius. En canvi, els dialectes consecutius han aparegut per diverses causes quan la llengua ja s’ha format ( valencià, balear i alguerès).

Les diferències entre els dos blocs són:
                         


GRUP OCCIDENTAL
GRUP ORIENTAL
FONÈTICA
  - No neutralització vocals àtones [a, e, i, o, u]
- Neutralització vocals àtones [ə, i, u].

- x palatal es fa africada (xerrar, panxa)
- x inicial o postconsonàntica es fa fricativa
MORFOLOGIA
- 1a pers. pres. Indicatiu:
-e/-o [o]
- 1a pers. pres. Indicatiu:
-o [u]/- Ø

- Incoatiu 3a:
    -ix/-isca
- Incoatiu 3a:
   -eix/-eixi
LÈXIC
espill, xic, melic, granera
mirall, noi/al·lot, llombrígol, escombra


                                          





1.             GRUP OCCIDENTAL:


1.1.  CATALÀ NORD-OCCIDENTAL:


Fonètica: -> 5 vocals àtones [a, e, i, o, u]
Morfologia: -> 1a persona present d’indicatiu –o [-o]
                                      -> Article masculí lo/los

1.2. VALENCIÀ:

Fonètica: -> 5 vocals àtones [a, e, i, o, u]
                                   -> e- > a- (Empar, escala, escola...)
                                   -> -d- desapareix en –ADA, -ADOR ( *cremà, *mocaor, *llauraor...)
                                  -> vocals tancades: anglés, café, conéixer,  paréixer...

Morfologia: -> 1a persona present d’indicatiu –e  (no al nord de Castelló)
                                   -> imperfet de subjuntiu en –era, -ira diferent  a la resta dels dialectes (anara...)
                                   -> triple gradació del demostratiu (este, eixe, aquell)
                   -> possessius: meua, teua, seua

Lèxic:- bac, brull, calbot, semar, aplegar, eixirprompte, gitar-se, llanda, calfar...
                                    - Arabismes: bellota, dacsa...
                                   - Mossarabismes: fardatxo, orxata, colombaire...
                                     - Arcaismes: poal, raïl...
                                   - Determinats castellanismes: *entonces, *cepillo, *tenedor...


2. GRUP ORIENTAL:


2.1.  CATALÀ CENTRAL:

Fonètica: -> 3 vocals àtones [ə, i, u]
Morfologia: -> 1a persona present d’indicatiu –o [-u]: parlo [-u], menjo [-u]...
                                    -> Demostratiu: només dos graus (aquest, aquell)
Lèxic – influït pel castellà: vas, suelto...
                                   – influït pel català septentrional: penya-segat, estripar...


2.2.  BALEAR:

Fonètica: -> 3 vocals àtones [ə, i, u]
Morfologia: -> 1a persona present d’indicatiu –Ø (cant, parl...)
                                                  -> Article salat: s’al·lot, sa casa...
Lèxic arcaïtzant: ver, capell, ca...


5.                   Recursos expressius i tipogràfics


Els recursos expressius

L’emissor del text intenta que el seu discurs arribe al receptor de la millor manera possible, i per això empra els recursos expressius. Aquests recursos són procediments lingüístics o estilístics que s’aparten de la manera comuna de parlar i busquen donar un major expressivitat i/o bellesa al llenguatge. Són procediments que de vegades són transgressions de la norma. A més, són elements de modalització textual.

En un text  es poden trobar tres tipus de recursos: fònics (estan relacionats amb l’aspecte oral: sons, entonació, ritme d’intensitat...), morfosintàctics (estan relacionats amb l’estructura de les paraules i les combinacions de paraules en la frase) i semàntics.

Entre els recursos més habitual es poden trobar els següents:

 -Al·literació (repetició pròxima de sons).
Paronomàsia (repetició pròxima de grups fònics).
Onomatopeia (imitació de sons reals).

- Paral·lelisme: repetició d’una mateixa estructura en diverses frases seguides.
   Ex.: “Si jo fos pescador, pescaria l’aurora, / si jo fos caçador, atraparia el sol” (Salvat-Papasseit)
 Anàfora: Repetició de mots al començament d’una clàusula o vers.
Polisíndeton  (presència repetida de conjuncions).
Asíndeton (absència de conjuncions).
El·lipsi (supressió d’un element de l’oració).
Hipèrbaton (alteració de l’ordre lògic de la frase).

- Metàfora: substituir un mot per un altre, que pertany a un camp semàntic diferent, entre els quals pot establir-se  una relació analògica (és a dir comparteixen algun tret significatiu).
- Metonímia: substitució d’una paraula per una altra, quan totes dues pertanyen al mateix camp semàntic. La relació entre les dues paraules (la literal i la substituïda) es basa en el fet que una és la causa, la conseqüència o una part de l’altra.
- Comparació: contraposició de quelcom amb quelcom real o imaginat recorrent a fórmules del tipus  com, més ... que...
- Hipèrbole: Exageració.
- Ironia: Es dóna a entendre el contrari del que es diu, o s’admet com a veraç una proposició falsa amb finalitat de burla. Si és mordaç o cruel s’anomena sarcasme.
Ex.: “Els seus pares no solien parlar de política” (Sí que ho feien).
- Interrogació retòrica: Pregunta que no exigeix resposta.
- Antítesi: Contrast o contraposició de dues idees de significat contrari.
- Personificació: Consisteix a atorgar qualitats animades a éssers inanimats.




  



Els recursos tipogràfics

Fan referència a l'ús d'una tipografia diferent en determinades paraules o expressions del text (la cursiva, l' ús de cometes, la negreta, la majúscula - no inicial de text o després de punt-, els punts suspensius...). Aquests recursos en milloren la capacitat comunicativa i s’haurà d’explicar el propòsit o finalitat per la qual l'autor fa ús d'aquestes marques diferenciadores.  La utilització conscient i voluntària d' aquestes marques diacrítiques constitueix un tret de cultura de l' autor i de vegades, també són elements de modalització discursiva.

-La grandària i l’estil (cos) de lletra:  Per exemple, títols i subtítols funcionen com a organitzadors de continguts i requereixen una tipografia que els diferencie del cos del text.

Cursiva: - títols de llibres, publicacions, obres d' art, pel·lícules ...
       - expressions o paraules  sobre les quals  l'autor emfasitza o crida l'atenció del lector,                             expressions pròpies d'argot, vulgarismes, col·loquialismes tecnicismes...
       - paraules escrites incorrectament a propòsit.
       - acotacions teatrals.
        - expressions d'ús metalingüístic...

- Negreta: per  a destacar paraules o frases del text. També poden usar-se en títols i subtítols.

Versaleta: - per als cognoms dels autors en una referència bibliogràfica.
           - els noms dels personatges que intervenen en una representació teatral.
           - les xifres romanes amb què s’indiquen els segles, els toms, els volums...
                  
- Cometes: - títols d' articles, capítols, poemes, relats i discursos.
         - citacions textuals directes (paraules o pensaments d' algú).
         - definicions d' un concepte o terme.
         - introduir paraules o expressions en una llengua diferent; indicar que es fa un ús                                  col·loquial d' una paraula (canvi de registre) o bé, que un mot s' empra en un sentit                   especial, figurat o connotatiu.

- Punts suspensius: - assenyalen que una enumeració queda incompleta.   
                          - assenyalen que resta en suspens el sentit d' una expressió de manera que es                                      pot entendre un sentit especial i de vegades irònic (possibilitat d'                                                    interpretacions de l' emissor).

- Parèntesis: - per a introduir un aclariment, en general breu.
             - per a donar una informació complementària.
             -  per a indicar una referència o una dada cultural secundària al fil del discurs.

Guions: - per a introduir dins d’una oració una observació, un comentari personal, una ironia...
      - per a marcar la persona que parla.
      - connectors gràfics i organitzadors de la informació.

- Claudàtors: Indiquen que s’ha fet una supressió dins d’una citació textual [...]
  





6.                    Les veus del discurs


En qualsevol text hi ha un emissor que el produeix i un receptor concret o potencial que l’interpreta.  Aquesta dualitat de partida es pot complicar i podem trobar marques lingüístiques explícites, són les veus del discurs.

A més a més, hem de tenir en compte que, com que els textos argumentatius contraposen dues idees (tesi i antítesi), són textos dialògics en què podem trobar aquestes veus explícites o no.

Veus del discurs:

-  Autor real / Lector real:
Són les persones físiques (emissor i receptor), de carn i ossos.  Se situen a nivell extratextual, fora del text.
                   Ex. Diari d’un jove maniàtic.

-  Autor model / Lector model:
   Se situen en un nivell intermedi entre el nivell extratextual i textual.
Reconstrucció o representació mental que fan l’autor i el lector sobre la persona que ha produït el text o el lector ideal a qui va adreçat.

-  Locutor / Al·locutari:
   És la persona que “parla” al text, el jo discursiu ( 1a/ 3a) i a qui es dirigeix en el text.

-  Enunciador:
Veu diferent a la del locutor que “parla” en el text en 1a persona. És la veu que “parla” en           el discurs directe i  indirecte.


El discurs citat (directe / indirecte):

-  Discurs directe :

Quan el locutor fa una reproducció textual d’una altra veu: la de l’enunciador.    Aleshores hi trobarem dues enunciacions (dos jo, dos ara, dos ací):
                   Exemple: 
                    … podem citar Fuster: “les aparences no enganyen, són aparences”.

-  Discurs indirecte:

El locutor reprodueix un enunciat d’una altra persona i l’integra en el seu. Així la subjectivitat de l’enunciador queda més anul·lada i es modifica el discurs (temps, dixi, pronoms…). Depén de verbs de locució (dir, prometre, apuntar...).
   Exemple:
    … podem recordar quan Fuster diu que les aparences no enganyen, que són aparences.






7.                   Les marques de modalització


        La modalització (el discurs subjectiu)

Hi ha discurs subjectiu quan l’emissor apareix explícitament al text (“Mire la televisió”), en canvi la modalització el que mostra és l’actitud o posició de l’emissor respecte el que està explicant. Aquesta actitud pot ser de certesa (“Segur que canvien el presentador del programa”), de necessitat o obligació (“Cal que canvien el presentador del programa”) o de valoració positiva o negativa (No m’agrada/ M’agrada el presentador. Aquest presentador és molt roí/bo/simpàtic...”).


Les marques lingüístiques modalitzadores:

      1. Elements lèxics valoratius

  - substantius: virtut, desgràcia, defecte, simpatia...
   - adjectius: agradable, lamentable, negatiu, preciós...
   - adverbis: afortunadament, per sort, meravellosament...
   - verbs: - sobretot en 1a persona (pense, dubte, desitge...)
                    - perífrasis d’obligació o probabilitat.

2. La derivació amb

   - diminutius: xiconiu, xicotet...
   - augmentatius i pejoratius: cabot, peuarro, manota...
   - superlatius: resabut, boníssim...

3. Interjeccions, renecs... (xe!, llàstima!...)

4. Recursos gràfics (parèntesis, cometes...)

5. Canvis de llengua o de registre (per exemple al vulgar)

6. Citacions d’un altre

  Sòfocles: “Els caràcters com el teu són difícils de suportar pels mateixos que el tenen”

7. Figures retòriques com la ironia, la interrogació retòrica...

La ironia requereix una interpretació global del discurs. La interrogació retòrica en realitat és una afirmació que no espera resposta, però que fa partícip el lector.

8. Ús de refranys, frases fetes...

  “Qui té la cua de palla sempre creu que li la cremen”
   “La llengua d’un mal veí pica més que un escorpí”
   “Sempre paga Pebrereta”



   La impersonalitat (l’ocultació de l’emissor)



Hi ha textos en què hi ha una absència de dixi personal, en què l’emissor amaga la seua presència; aquest procediment s’anomena impersonalització. Aparentment el discurs esdevé objectiu i imparcial ja que l’emissor pretén distanciar-se de l’enunciat. Tanmateix, l’ocultació pot perseguir presentar com a objectiu un text que en realitat no ho és, ja que als textos argumentatius l’emissor intenta presentar com una veritat sòlida allò que no és més que una opinió, i en aquest cas es tracta d’una estratègia argumentativa. Per exemple, en un editorial periodístic, no figura cap autoria i ha de prevaldre l’expressió objectiva, amb absència de la 1a persona, llevat que es recórrega a la 1a persona del plural per a atraure’s o involucrar al receptor. Això confereix al text més rigor, més generalització, més distanciament, més neutralitat quant al contingut, però un editorial és un text d’opinió que segueix la línia ideològica  de la direcció del diari.

D’altra banda, l’emissor ha de buscar un equilibri entre la subjectivitat (el seu punt de vista personal modalitzat) i l’objectivitat necessària per donar validesa universal al seu discurs.


Procediments d’impersonalització:


Aquests procediments donen al text un caràcter més objectiu.

1.              Oracions impersonals amb verbs com: haver-hi, caldre, semblar, parèixer...
Ex.: Sembla mentida que hi haja tant d’atur.
       Cal eixir a l’estranger per a trobar un treball millor.

2.              Construccions amb es impersonal (impersonals reflexes)
Ex.: S’està enfonsant el  preu de la vivenda.
        Es vivia per damunt de les possibilitats.

3.              Construccions amb subjecte genèric com hom, tothom, algú, la gent...
Ex.: La gent sent simpatia pels indefensos.

4.              Construccions amb verbs conjugats (en 2a pers. del singular o en 3a pers. del plural) però amb sentit impersonal:
Ex.: Quan veus les notícies...
        Si a L’Edat Mitjana et condemnaven per bruixeria...

5.              Construccions d’infinitiu:
Ex.: Fumar perjudica greument la salut.

6.              Oracions passives, sobretot sense subjecte agent.
Ex.: El tabac és desaconsellat.

7.              Construccions esdevenimentals que descriuen successos i no oracions no realitzades per un subjecte concret:
Ex.: L’accident ocorregut a l’aeroport ha provocat un col·lapse en l’entrada.

LA COHESIÓ


La cohesió permet la construcció global del text.  És una propietat per la qual es fan explícites les relacions entre les diverses parts del text  ja que el text és com un teixit sostingut per una xarxa de relacions. La cohesió es pot aconseguir mitjançant:


Procediments sintàctics 


           -   connectors
-    dixi
-    impersonalitat
-    anàfora


Procediments lèxics (relacionen paraules de significat lèxic):


                 - substantius
-  adjectius
-  verbs
-  adverbis



(I) LA CONNEXIÓ


És el mecanisme que permet que el text siga entés com un tot ben travat, ben lligat. Els connectors expliciten la relació entre dues parts de l’oració o del text. Podem diferenciar dos tipus de connexió:

-  Oracional: Uneix dos parts de l’oració (sintaxi oracional)
-  Textual: Uneix oracions, paràgrafs...

A més, la funció connectiva la poden fer:

-       Les conjuncions ( i, o, però...)
-       Una altra categoria: 
      - Locucions conjuntives ( a més a més, per tant...)
- Connectors lèxics, elements lèxicament plens (conclusió, resum, previ, següent,                                                                              últim, afegir, seguir, acabar...)
- Connectors gràfics (lletres, nombres, guions, tipografia...)



ELS CONNECTORS

Podem distingir dues classes:

1. CONNECTORS D’ORDENACIÓ: Ordenen les idees des del punt de vista espaciotemporal
(en primer lloc, seguidament, per acabar, finalment...)

2. CONNECTORS LÒGICS:  Expressen les relacions que hi ha entre les diverses parts del             text.
Aquestes relacions poden ser de: addició,  causa-     conseqüència...
2.1. D’ADDICIÓ o suma d’informació (i).

També hi podem incloure els connectors que aporten matisos de:       

     -    Intensificació (a més, encara més, i també...)
-       Especificació (en concret, especialment...)
-       Ampliació ( en efecte, certament.....)
-      Introducció d’un nou concepte ( Quant a, pel que fa, abordarem ara, si analitzem,             respecte a, un altre aspecte important, l’altra característica que abordarem...)


2.2.  DE CAUSA – CONSEQÜÈNCIA:

-      Causa (perquè, ja que,  com que,  a causa de...)
-       Conseqüència (per tant, per això, doncs, aleshores, en conseqüència...)
-       Condicionals (a condició que, en cas que, mentre...)
-       Finals (perquè, a fi de/que...)


2.3. D’OPOSICIÓ – CONTRAST:

-      Oposició –coordinada adversativa–, esquema de comparació/contrast
      (però, tanmateix, mentre que, al contrari, així i tot, no obstant això...)
-       Contrast –subordinada concessiva–, estructura contraargumentativa: la conseqüència          esperada no es produeix ( encara que, a pesar que, tot i que, malgrat que, per més que...)


2.4. DE REFORMULACIÓ: Expressa una idea d’una altra manera

-      Repeteix (és a dir, això és...)
-       Reconsidera (encara millor, millor dit, en resum...)


2.5. D’EXEMPLIFICACIÓ: Il·lustren o exemplifiquen (per exemple, com ara, així, en efecte,                                                          verbigràcia...)

(II) LA DIXI


La dixi és  un procediment de referència extralingüística  que fa present el context, els elements de l’enunciació, en el text;  fa referència a l’emissor-receptor, al temps de l’emissor i a l’espai de l’emissor  (l’eix jo, ara, ací). Per tant els díctics relacionen el text i el context extralingüístic. Hi diferenciarem:


1. Dixi personal:
Remet als participants en l’acte comunicatiu: emissor i receptor ( locutor -1a persona- i  al·locutari -2a-). Aquesta dixi dóna subjectivitat al text. Les marques que trobem al text s’anomenen díctics.

Díctics personals (jo, em, tu, nosaltres, estic, decidim, voleu, el meu, nostres...)
ExempleNosaltres vam fer el que digueres.

La 1a persona del plural pot presentar diversos valors, com ara:

-  Plural inclusiu (nosaltres= jo+tu (+tu...): L’emissor implica al receptor,  hi ha un             acostament i una proximitat.
-  Plural de modèstia (nosaltres= jo+Ø): És freqüent en textos acadèmics; es tracta d’un   plural fals perquè en realitat es refereix a la 1a p. del singular (jo).

2. Dixi social:
Indica si la relació entre els interlocutors és més o menys formal, hi ha díctics que evidencien  més distància (vosté, vós, senyor, president/a...) o  més proximitat (Paco, Pep, tu...).

Exemple: Senyor pirotècnic, pot començar la “mascletà”.


3. Dixi espacial:
Mostra la proximitat  o llunyania a l’emissor (aquest, açò, ací, això, aquell, allò, allí, allà...)

Exemple: Veig que aquesta habitació està molt bruta.


4. Dixi temporal:
Fa referència al temps en què parlen els interlocutors. Hi trobem dues classes de díctics:

-  Adverbis i expressions temporals (hui, demà, ahir, enguany, fa set dies, despús-ahir...).
-  Morfemes verbals de present, passat simple i perifràstic, i futur d’indicatiu.
Exemple: Ahir anàrem a l’EOI de València a fer l’examen.



(III) LA IMPERSONALITAT (Veg. pàg. 18)
(IV) L’ANÀFORA


És un procediment de referència lingüística. És una marca que fa referència a un antecedent del text; és quan reapareix un element del text però sense repetir-lo. Per tant, és un procediment que dóna agilitat al text i economitza recursos.

El substitut és una categoria gramatical:



- determinant (article, demostratiu...)
- pronom
- morfema verbal

Podem diferenciar entre:
-  Anàfora: Quan el significat que es recupera ha aparegut abans.
El llibre que em deixares no el trobe.
-  Catàfora: Si el significat a recuperar apareix després:
No l’he trobat, el llibre que em deixares.


CLASSES D’ANÀFORES:


1. Ús de pronoms (pronominalització):
Em deixaren un llibre però no el trobe.

2. Ús de relatius:
Em deixaren un llibre que no trobe.

3. Ús d’el·lipsi (o anàfora zero):
Em deixaren un llibre.  Ø Tracta d’un assassinat...

4. Ús de demostratius i possessius:
Li han deixat molts llibres. Els meus ja me’ls ha tornats.

5. Ús de la definització:
Em deixaren un llibre. El llibre tracta...

6. Ús de temps verbals. Són temps anafòrics de passat:


ANTERIORITAT                PASSAT ENUNCIACIÓ          POSTERIORITAT
(plusquamperfet)                   (perfet)                              (condicional)

SIMULTANEÏTAT
(imperfet)


LA COHESIÓ LÈXICA



Com ja hem comentat abans, el text és com un teixit sostingut per una xarxa de relacions. Els mecanismes de referència expliciten una part d’eixes relacions i permeten la reaparició d’un referent / antecedent  tot evitant les repeticions innecessàries.

La cohesió lèxica relaciona paraules de significat lèxic (substantius, adjectius, verbs i adverbis). Aquestes paraules quan entren en relació poden referir-se a un mateix contingut (gos – animal) o a diferents continguts que mantenen una certa connexió o lligam.



PROCEDIMENTS DE COHESIÓ LÈXICA:

La cohesió lèxica es pot aconseguir amb procediments com:


1. Repetició.

2. Sinonímia:
Cal tenir en compte, sobretot, la sinonímia textual: Quan una o diverses paraules remeten a un mateix referent. Permet mantenir el referent i també afegir informació nova.

3. Hiperonímia / Hiponímia:
Dos o més paraules que mantenen una relació d’inclusió. L’hiperònim és la paraula més general i l’hipònim és la paraula que té un significat més concret.
Exemple: flor (hiperònim); margarida(hipònim); margarida rosella, rosa... (cohipònims).

4. Relacions de contrast (millor que antònims):
Exemple: fred/calent, mascle/femella, profes/alumne, pare/fill...

5. Paraules generals o proformes:
Paraules molt generals que poden servir per a moltes idees (cosa, massa, rotllo, super, fer...)

6. Camps lèxics:
Comparteixen lexema (pèl, pelat, pelut, depilar...)

7. Camps semàntics:
Paraules relacionades amb un camp de significat.
Exemple: “forn”: forner, rosquilleta, ensaïmada, coca cristina, pa...

8. Relacions enciclopèdiques:
Es tracta de termes que remeten a una situació coneguda gràcies als nostres “coneixements enciclopèdics”, coneixements que hem anat acumulant i que provenen de diferents àrees:

Exemple: “Carnestoltes”: confeti, disfressa, careta, hivern, ball, festa, gaudiment, transgressió, burla...